Aquest blog vol ser un espai de difusió d' activitats, bibliografia, artícles, recursos i demès informacions sobre l'acompanyament terapèutic, la salut mental i la discapacitat intel·lectual, entre d'altres. Esteu convidats a participar-hi amb els vostres comentaris i suggeriments. Gràcies per la visita.
Marisa Pugès

Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AT un recurs en Salut Mental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AT un recurs en Salut Mental. Mostrar tots els missatges

27/11/11

LA INSERCIÓ ACOMPANYADA Cicle de jornades d’acompanyament terapèutic

 Jornada Sant Pere Claver, 12 de febrer de 2010


Károl Veiga - Marisa Pugès 


Aquesta va ser la primera del cicle de jornades que sobre Acompanyament terapèutic es vénen realitzant a la Fundació Hospital Sant Pere Claver.
En aquesta ocasió vam participar, en primer lloc en Valentín Barenblit que va fer una esposició sobre l'evolució i l'estat actual de l'atenció a la salut comunitària en el nostre territori, incidint en el concepte d'acompanyament terapèutic.
Seguidament Marisa Pugès va introduir la figura i funció de l'acompanyant terapèutic amb el text que segueix a continuació i finalment Károl Veiga va aportar un cas que per raons de confidencialitat no publicarem. En aquest cas quedava reflectida la tasca de l'at, que sovint treballa al domicili del pacient, interaccionant també amb la família i altres membres de la casa, sostenint d'aquesta forma una sèrie de transferències molt útils per a la construcció del cas, però molt complicades en el contacte quotidià on, entre altres tasques, es realitza també una psico-educativa de maneig de la simptomatologia psicòtica.

Acompanyament Terapèutic

En un intent de sintetitzar la nostra exposició en aquesta primera jornada sobre “La inserció Acompanyada” em guiaré, de tant en tant, per les preguntes proposades en la presentació del cicle de jornades..

Per començar una definició possible d’acompanyament Terapèutic:
L'at és un agent de salut mental amb formació i entrenament per a donar suport i contenció a persones que pateixen un trastorn mental sever i a les seves famílies, en aquelles situacions en les que la seva conflictiva desborda els límits del tractament psicoterapèutic i/o psiquiàtric i es fa necessària una altra modalitat d'intervenció, complementaria, que contempli una major presència en la vida quotidiana, en un nivell vivencial, no interpretatiu, tenint en compte les potencialitats terapèutiques de les activitats i vivències pròpies de cada subjecte.

Per a nosaltres l’acompanyament terapèutic és més que un concepte, acompanyament terapèutic que ha de prevaldre durant tot el procés de rehabilitació d’un usuari, és una funció concreta i l’acompanyant terapèutic és el professional que realitza aquesta funció. Potser fóra pràctic trobar una altra forma d’anomenar-lo per a no portar-nos a confusions. Ara bé, no hi ha en aquest moments, un únic professional que tingui l'exclusivitat per a realitzar aquesta funció, pot ser un psicòleg, un infermer, un educador social, un treballador social,... això sí amb una formació determinada i específica. En altres països comença a existir una formació reglada en aquesta professió, però no és una llicenciatura, ni tan sols una diplomatura, és una formació de postgrau o paral·lela a la carrera. Hi ha grups que lluiten per a que l’AT tingui un lloc de reconeixement a nivell professional i acadèmic.
La formació que nosaltres pensem que ha de completar el currículum del professional at, és una formació amplia que inclogui coneixement suficient sobre els Trastorns Mentals Greus, però també sobre la manera d’abordar-los , sobre els processos psíquics i emocionals que es donen en les relacions inter-personals, ... per a nosaltres és important operar des d’un marc teòric que ens ajudi a reflexionar sobre els casos i sobre nosaltres mateixos en relació a ells. Treballem des de i amb la teoria psicoanalítica que ens dona eines per a pensar i decidir l’estratègia més adient en cada cas i en cada situació. Aquesta teoria i aquesta pràctica és la que nosaltres escollim, però pot ser una altre, sempre i quan un estigui d’acord amb ella. Ha de prevaldre la coherència interna sobretot.
 En un intent de respondre  a la qüestió de la formació: si ha de tenir un cos teòric i metodològic propi? Jo diria que sobretot pel que fa als processos intrapsíquics, emocionals i relacionals, propis i de l’usuari. Pensem que treballem al carrer, on  és fonamental el vincle que s’estableix entre l’AT i pacient, per tant l’objectiu principal és establir un vincle de confiança des del qual començar a treballar. Hi haurà altres objectius, que serviran de pretext, al meu entendre, per a portar a terme l’acompanyament, acompanyament que d’entrada possibilita una relació diferent amb la patologia i amb l’entorn, mitjançant una relació diferent amb algú que no jutja, no es burla, no s’estranya, no s’espanta dels deliris i pot escoltar.
Podeu preguntar aquí, aleshores quina diferència hi ha amb una sessió de psicoteràpia? No és fàcil de respondre a aquesta qüestió. Hi ha diverses diferències, la més evident és que la trobada no es fa en un consultori si no en un àmbit diferent, on a més poden haver altres persones que  no tenen res a veure amb aquesta relació. En efecte, l’at es dona en un entorn diferent al de l’hospital, diferent al del consultori. L’acompanyament es dona en un espai “no terapèutic” a priori, sense connotacions de malaltia mental, sense relació directa amb la psiquiatria, amb l’hospital,... amb tots aquells espais que són viscuts per l’usuari com a estigmatitzants, que el col·loquen com a malalt i desproveït de llibertat d’elecció i d’acció. L’at s’apropa allà on l’usuari és susceptible de patir conflicte amb l’entorn, amb la realitat, per a ajudar-lo in situ, al carrer, en el bar, a casa amb la família, amb els amics, al gimnàs, al cine, a la platja .... De quina manera es realitza aquest apropament? molt lentament respectant molt els temps de l’usuari. Aquesta diferència és fonamental doncs fa que l’acompanyant hagi d’estar contínuament movent-se de la seva posició de neutralitat a una altra de més proximitat i que hagi d’interactuar amb altres personatges que intervenen en la situació. Això té un avantatge i és el de mostrar altres models de relació i interpretació de la realitat. Sempre mirant, això sí, de mantenir una distància òptima que li permeti avaluar al més ràpid possible què està passant en una situació donada i quina és la resposta més adequada o si és millor no donar cap resposta i esperar un moment més propici. Penseu que les decisions han de ser molt àgils i que estem en un context de màxim risc i mínima contenció. És fonamental que l’AT senti que compta amb: independència, recolzament d’un equip i capacitat de decisió ( per això considerem bàsiques les reunions de coordinació i supervisió). En el treball de carrer això és bàsic i fa a la definició de l’acompanyament; no es pot definir a priori, aquí quasi més que en altre lloc, es real allò del cas per cas i filant més prim del dia a dia, perquè de vegades, justament per la tipologia dels pacients que acompanyem es tracta de recuperar la capacitat de construir la pròpia història, o una història, allà on per causa de la patologia s’ha perdut la memòria i en comptes de records hi ha buit o una construcció delirant. L’acompanyant pot retenir la història de la persona que acompanya al cap, una història que amb la família, l’equip o en els espais de supervisió hauran anat construint sobre el pacient, però també una història que es va construint en el dia a dia de la relació,  això servirà per anar donant un sentiment de continuïtat a l’acompanyament, sobretot en moments on la persona que acompanyem canvia el seu discurs i la seva interpretació de les coses, poder-lo ajudar a connectar amb altres situacions viscudes conjuntament és molt útil i tranquil·litzador.  Veureu en aquest cas que us presentem com això és part important del treball. Per a nosaltres és important tenir molt en compte que sempre es tracta d’una tasca en equip, que mai l’at hauria de fer-se càrrec com a únic professional d’un cas, tot i que de vegades ens hi trobem. Des del nostre dispositiu treballem sempre en equip, encara que sigui de dos professionals. Entenem que per diverses raons: ètiques, tècniques i de desgast personal, hi ha d’haver un suport més enllà. Un equip, un ens que faci de tercer a la relació dual que  s’estableix entre l’usuari i el professional acompanyant, o també de la família que tendeix a envair l’espai  terapèutic. És estructurant i dona marge d’actuació sempre necessari en aquests casos on la demanda és d’immediatesa, poder referir-se a un altre: “ mira, això no depèn només de mi, ho he de consultar amb l’equip, el psiquiatra, el coordinador,...” ó “ ja saps que això és de tal o qual manera perquè és el que has pactat amb el teu terapeuta, ...ho hauries de parlar amb ell..... “ ó “ miri, les qüestions econòmiques, burocràtiques,... les ha de parlar amb el coordinador,...”
El servei que nosaltres presentem és privat, per tant es sosté per les persones que fan demanda del recurs, de moment no rebem cap tipus de subvenció. Això marca una diferència important en relació als serveis de titularitat pública. Començant pel tipus de família amb la que podem treballar, com serà el cas que us presentarem a continuació. De vegades són persones que no reben cap tipus de tractament, o que l’han abandonat i l’objectiu principal és que es vinculin a la xarxa o a algun psiquiatra que intentem proposar per a treballar en la mateixa línia. Els primers temps consistiran aleshores en marcar que la feina de l’at és complementaria al tractament psicoterapèutic o farmacològic, que en cap cas no pot ser l’únic abordatge. Aquesta qüestió és crucial i molt complicada.  Altres diferències fan al número d’hores setmanals que es poden dedicar  a l’acompanyament i a la durada del recurs, que pot ser d’alguns anys. No tenim una llista d’espera que ens empeny. Què vol dir complementaria, doncs vol dir això, que no és una funció que es pugui sostenir per ella mateixa, necessita d’un equip, altres espais on desplegar altres coses. El que si m’interessa assenyalar és que de vegades sembla un lloc, el de l’at, de poc valor en l’equip, i jo penso que és fonamental...l’at és la persona que es troba més a prop del pacient, de la seva família, dels seus llocs íntims, i aquest lloc privilegiat pot aportar molta informació crucial pel bon desenvolupament del cas (és el mateix que en un hospital on el metge passa visita cada tant i les infermeres s’hi passen el dia, la seva informació és vital pel tractament del malalt)
Abans us diré que ens plantegem d’entrada una qüestió: la demanda. Qüestió difícil de manegar. Sovint se’ns plantegen uns objectius des dels professionals que deriven o des de les famílies que estan molt allunyats de la realitat. Demanda de què? Sovint es pot interpretar que  se’ns demana un exercici de re-adaptació a la realitat. Però a quina realitat? Es tracta d’adaptar? De re-inserir? Potser parlem de persones que mai han estat “adaptades” ni “inserides”. D’entrada pensem en la persona, en conèixer-la, aquest és el nostre primer objectiu, assolir un vincle de confiança des del qual podrem treballar. No es planteja una estratègia des del desconeixement. Per a nosaltres és fonamental el respecte pel que l’altre pensa i desitja. Això no vol dir que no es posin límits ni es faci si cal una tasca de caire més educatiu, però sempre amb un objectiu terapèutic.  Nosaltres basem la tasca en la relació personal amb l’usuari, personal i propera mantenint una distància òptima que permeti anar i tornar, entrar i sortir, permetre una proximitat sense confondre’s, sense perdre l’objectivitat necessària. I ens plantegem com a objectiu, a part de que quelcom del desig de l’usuari pugui posar-se en marxa, que la persona pugui conviure amb la seva particularitat. Des d’aquesta perspectiva no es tractaria d’adaptar a la manera “normalitzada” de fer i pensar, si no d’ajudar a fer conviure, de la forma més saludable i adequada possible, la pròpia dels usuaris amb la realitat i amb els altres, des d’aquesta perspectiva, la modificació de l’entorn (família, barri, ...) quant a l’acceptació del malalt mental i la convivència amb ell, es realitza d’una forma implícita, és a dir a través de la relació que mostren acompanyant i acompanyat. Pot semblar que es tracta d’una relació artificial, però pels dos integrants s’ha de poder establir un veritable vincle per a que es puguin produir canvis. Això ho podreu observar en el cas que us presentem. L’acompanyant ha d’estar disponible emocionalment per la relació amb aquella persona concreta, perquè serà una relació que exigirà molta energia. Per això no és adequat que un professional tingui al seu càrrec més d’un número determinat de pacients d’aquestes característiques. Disponibilitat emocional i psíquica del professional.

La teoria i la tècnica són fonamentals, però com diu J. Lacan en els seus Escritos 2( 'La dirección de la cura y los principios de su poder', en Escritos II. Siglo XXI. Buenos Aires. 1985. Pág. 567).. “"El analista cura menos por lo que dice y por lo que hace que por lo que es". 
·         

20/11/09

Acompanyament Terapèutic, un recurs en salut mental




Marisa Pugès.
Ponència presentada a les jornades organitzades per l'AEN a Barcelona el 2001.


Voldria, per començar la meva exposició, fer esment del lema que proposa: "Sí a

l'atenció no a l'exclusió" que ens enmarca aquest any 2001 dedicat mundialment a la

salut mental. Han canviat i estan canviant moltes coses, és cert, en relació a l’atenció a

la salut mental, com també ho és que queda feina per fer. És en aquest punt on pensem

que podem fer la nostra aportació.

L'Acompanyament Terapèutic té el seu origen en els moviments europeus de

l'antipsiquiatria i apareix a Buenos Aires als inicis dels 70 quan per iniciativa d'alguns

psicoanalistes lligats als hospitals psiquiàtrics es comença a promoure la rehabilitació

fora de les institucions de salut mental, amb l'objectiu de reduïr l'aïllament i la

marginació d'alguns pacients treballant en la comunitat, fora de l'hospital.



La realitat en el contexte de Catalunya és diferent i la salut mental compta amb altres
recursos, malgrat això hi ha mancances importants sobre les quals podem pensar:
En el pas per diferents institucions i en l'asssitència a reunios com la d'avuí he pogut
observar i he escoltat moltes vegades una queixa: la manca de continuïtat, la desconexió
i el sentiment de fragmentació que es dona en els tractaments, justament quan es tracta
de patologies severes. Es fa molt difícil la coordinació entre els diferents recursos que
donen atenció a una mateixa persona per raons obvies: econòmiques, de personal i de
temps. En aquest cas es pot pensar d'incloure un acompanyant terapèutic amb una funció
de pont, procurant la continuïtat dels tractaments entre els diferents dispositius i entre
aquests i l'àmbit de la vida quotidiana del pacient on no es fàcil arribar des del consultori
o la institució. L'at funciona com a referent pel pacient i la família en alguns casos, està
alerta per preveure situacions de risc, el seu contacte proper amb el pacient permet
alleugerir la decisió d'intervenció més adequada. Una continuïtat en l'atenció, entesa com
un ordenat fluxe d'informació, corresponsabilització i manteniment de la línia
terapèutica, ajuda a la no escisió del subjecte, a obtenir una visió global del mateix i
contribueix a no separar artificialment aspectes psicologics i socials.
Tanmateix veiem que hi ha persones que no s'adapten als recursos existents per raó de
les seves característiques, per tant moltes vegades no reben l'atenció que necessiten.
Aquests recursos estan ideats per a donar atenció a una majoria dins de la comunitat, i
què passa amb els altres? Algunes persones es poden beneficiar del treball en grup i amb
les activitats proposades però d'altres necessiten una atenció més personalitzada, que no
es pot oferir des dels dispositius institucionals. En aquest cas l'acompanyament
terapèutic possibilita el treball individual, flexible, acomodat a les necessitats del
subjecte, ja sigui per a acompanyar-lo a integrar-se al grup o per a treballar
individualment, tenint molt en compte, com a línia bàsica d'actuació, el reconeixement
de les seves pròpies capacitats, ritmes i demandes. Creiem que és necessàri que el
pacient participi activament del seu procés.
D'altra banda, què passa fora de la cobertura de la institució, en la vida quotidiana dels
pacients? amb la família? amb les altres realcions socials, si existeixen? amb el món
laboral?... quan el pacient no pot llevar-se al matí? no pot observar uns mínims hàbits
d'higiene? no pot acudir a realitzar el seu tractament? quan no es pren la medicació o ho
fa de forma inadequada? quan no pot sortir de casa? quan no sap què fer amb el seu
temps? i un número indefinit de situacions possibles?. De vegades resulta suficient
treballar amb la família o amb algú que s'en pugui fer càrrec. No sempre és possible i
aquesta persona queda sense ajuda, afavorint així la cronicitat d'alguns quadres i
l'aparició de crisis que movilitzen, aleshores sí, tots els recursos d'emergència
disponibles. L'acompanyant terapèutic realitza la seva intervenció en el lloc on és el
pacient, on aquest troba dificultats, de vegades l'acompanya en les tasques més bàsiques
d'higiene i alimentació, altres vegades l'acompanya a veure una exposició, i unes altres
l'acompanya a buscar feina. L'acompanyant intenta coneixer, doncs una de les seves
característiques és la modalitat específica d'escolta, quins són els interessos i dessitjos
del pacient, i a partir d'aquests treballa.
Tantmateix hi ha molts casos en els quals es podria intervenir de manera que no fos
necessària la internació en un hospital psiquiàtric (o almenys es podria mirar de reduïr el
temps d'estada) amb els aspectes negatius que cumporta aquest fet: separació del medi,
aïlament, marginació, despeses econòmiques, ,... inclús mirar de racionalitzar la
indicació de la medicació, que es prescriu de vegades, de forma abusiva. En aquests
casos l'acompanyant realitza una tasca de contenció en el medi familiar o inclús en
l'hospital facilitant-ne el desinternament en un temps més breu.
Lligat amb l'anterior, un dels aspectes que preocupa de manera especial és el relacionat
amb els desinternaments. S'afavoreix una regresió del pacient mentre està internat. Tot
un equip té cura de les seves necessitats bàsiques fins que arriba el moment de
l'estabilització i la sortida de l'hospital. En el millor dels casos i ha una estructura externa
que acull i sosté, però i si no és així? Torna a haver una recaiguda i un altre ingrés. Amb
el conseqüent deteriorament de la vida personal, familiar i social d'aquest pacient. Aquí
l'acompanyant terapèutic treballa preparant el pas de l'hospital a la comunitat.
Un altre aspecte molt preocupant és la impossibilitat de donar atenció inmediata al gran
nombre de demandes que es fan a un dispositiu de salut mental. Les llistes d'espera es
fan cada vegada més grans i hi ha pacients que no poden ser tractats com cal, fins i tot es
pot agreujar una situació, donat que la tendència és a tractar els casos urgents i què passa
amb els que d'entrada no ho són? L'acompanyant, donat que realitza una funció de
representació de l'equip tractant, permet continuar el procés terapèutic durant el temps
d'espera entre consulta i consulta. Té eines i informació per a valorar si és necessària una
entrevista o si es pot reconduir la situació d'una altra manera, potser àgilment per telèfon.
La lley General de Sanitat de 29 d'abril de 1986 estableix la integració de la salut mental
en el sistema sanitari general en els següents termes:
El procés de reforma en l'assistència psiquiàtrica provocarà un despalçament de les cures
cap a la comunitat, és per això que s'han d'habilitar mesures tendents a potenciar
l'evolució integral del subjecte, el desenvolupament de les seves capacitats sanes i la
seva integració social...Es fa necessàri demostrar la capacitat per a viure en comunitat
dels subjectes afectats d'un trastorn mental desmitificant temors de perillositat i
connotacions degradants.
És des d'aquesta perspectiva que pensem en la utilitat de la funció de l'acompanyant
terapèutic, que permet el treball entre allò social i allò terapèutic, que permet sortir al
carrer amb la bogeria, la pròpia i la del pacient. L'at és un agent de salut mental
ensinistrat per a donar suport i contenció a persones que pateixen un trastorn mental
sever i a les seves famílies, en aquelles situacions en les que la seva conflictiva desborda
els límits del tractament psicoterapèutic i/o psiquiàtric i es fa necessària una altra
modalitat d'intervenció, complementaria, que contempli una major presència en la vida
quotidiana, en un nivell vivencial, no interpretatiu, tenint en compte les potencialitats
terapèutiques de les activitats i vivències pròpies de cada subjecte.
L'at no treballa sol s'insereix en un equip interdisciplinar amb el qual es coordina i al
qual aporta la informació sobre la vida quotidiana del pacient. Treballa amb un marc i
unes condicions determinades i planifica la tasca juntament amb l'equip en funció de
cada pacient. L'objectiu final que es planteja des de l'at consisteix a afavorir la
recuperació de les capacitats pròpies del pacient per tal d'assolir un funcionament més
autònom d'aquest i una integració a la vida familiar, social i laboral, treballant aspectes
de la vida quotidiana dins l'entorn habitual (llar, barri, club social, gimnàs, centre cívic,
escola, hospital, centre de dia, àmbit laboral...).
La característica que diferencia un at d'un altre professional que realitza tasques similars
és la formació i supervisió específica que el capacita per a treballar com a agent de salut
mental, amb una teoria y técnica determinades. L'àmbit d'actuació és ampli: trastorns
mentals severs, toxicomanies, trastorns alimentaris, deficiència mental, tercera edat,
discapacitats físiques...
L'at es planteja doncs com una estrategia d'intervenció que afavoreix una atenció
individualitzada i la no exclusió, per raó del seu àmbit d'actuació a mig camí entre allò
terapèutic i allò social.