Aquest blog vol ser un espai de difusió d' activitats, bibliografia, artícles, recursos i demès informacions sobre l'acompanyament terapèutic, la salut mental i la discapacitat intel·lectual, entre d'altres. Esteu convidats a participar-hi amb els vostres comentaris i suggeriments. Gràcies per la visita.
Marisa Pugès

3/2/10

L'Acompanyament Terapèutic i la Música


LA MÚSICA

A mi m’agrada la música, sí. En sóc entusiasta practicant, fidel i incondicional. Qualsevol tipus de música... bé totes no, sóc de la opinió que hi ha músiques per a tothom i per a diferents moments de la vida o estats d’ànim.

Segons l’emoció del moment et ve de gust escoltar una música o una altra, o a l’inversa depenent de la música que escoltes es desperta una emoció en tu, o cap. Conec gent que no li agrada la música.- sí, també és possible, o potser és que no ho saben, o no s’ho han plantejat mai.

Tal vegada un matí et lleves amb el cant d’un ocell : - xiu! Xiu! Xiu! Xixixixiu! el só de les fulles, ssssiiiiiiiiiiiuuuuuuussssssssssssssss de l’arbre que creix vora la finestra. I no és música això?

O escoltes una melodia i et quedes com aturat en el temps, doncs t’evoca quelcom molt familiar i proper, però no pots saber què és, nomé s pots deixar-te envair per l’emoció....doncs sí, música d’allò més natural i espontània, té notes, ritme, harmonia i és capaç de despertar diverses sensacions en qui pot aturar-se a escoltar.

Per què en aquest blog hi ha música? Quina cosa!! no és una pàgina de psicologia? No és una pàgina professional? Per què tantes imatges relacionades amb la música?

No sé molt bé com respondre, la veritat. Us puc dir que em surt així espontàniament... sense música jo el trobaria una mica avorrit, tal vegada. Potser és que crec que la vida sense música seria buida; potser és que em comunico millor amb les imatges i el so, potser és que com es tracta de parlar d’acompanyament, jo trio acompanyar les paraules amb sons i colors. Potser és una qüestió estètica, que pot fer més agradable la lectura. No sé...pregunteu si voleu...

També pot ser que sense voler hagi trobat una manera d’explicar què entenc jo per acompanyament terapèutic fent servir altres llenguatges.

Diu una definició d’Acompanyament Musical :

L'acompanyament musical és el conjunt d'esdeveniments o elements que no tenen un protagonisme clar en aquelles tipologies de música en les quals es donen diversos esdeveniments simultanis, i en les quals es pot determinar que uns d'aquests esdeveniments tenen un protagonisme superior al d'altres. Alguns elements configuren d'una manera més habitual l'acompanyament; entre aquests hi ha el ritme, el baix, o l'harmonia [ ...]

Això fa que alguns instruments tinguin, conseqüentment, papers destacats en l'acompanyament: els instruments de percussió en l'acompanyament rítmic, els instruments greus com el contrabaix, el fagot o el baix elèctric en la realització dels baixos d'acompanyament, o diversos instruments harmònics com la guitarra, la guitarra elèctrica, el banjo, l'arpa, el llaüt, l'arxillaüt o el piano, cada un d'ells en els estils de música que li són més propis. [...]

Prenent aquesta línia, jo entendria l’acompanyament, en una visió molt global, com aquell procés que es dona entre dues o més persones a partir d’un vincle relacional, on hi ha una d’elles (l’anomena’t pacient, el protagonista, el solista) que coneix la partitura, tot i que no ho sap o no la sap interpretar adequadament ...pels que escolten sona desafinada, inacabada, incoherent, o simplement no sona; però és la seva partitura (tot i que ell no n’és ben bé el compositor) i l’ha de mostrar a un altre (acompanyant) per a que junts puguin aconseguir fer els arranjaments necessaris per a que soni millor, millor? bé, per a què l’auditori la comprengui una mica més i li donin un lloc en el concert.

L’acompanyant recolza el ritme proposat pel solista, l’ajuda a reconèixer-lo, a sostenirlo i a no perdre el to, només si l’acompanyant té algun espai podrà fer una interpretació lliure d’un fragment d’aquella música, però sempre per a recolzar l’obra total que pertany al protagonista.

Això només pot fer-se amb molt de temps, molt d’esforç i moltes ganes de conèixer en profunditat l’altre, i es clar...amb molta pràctica. En música, el pianista que ha d’acompanyar el solista, no qüestiona la seva forma de cantar, potser dona algun consell que l’altre pot o no fer seu, però el que s’ha d’adaptar és l’acompanyant, també en certa manera el que canta, però sobretot el que acompanya: ha d’estar alerta a les respiracions, als moviments corporals que anuncien un canvi, als aguts, als greus, a quan cal tocar pianíssimo per a deixar que la veu del solista no quedi soterrada, quan hi haurà un silenci que s’ha d’aprofitar per a seguir acompanyant el pas d’una estrofa a una altre... en fi, molta capacitat d’observació i paciència fins a aconseguir que el conjunt soni a gust dels dos.

Si el resultat agrada a l’auditori?... això és una altra qüestió
 
Marisa Pugès 2009 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari

Els vostres comentaris i suggeriments ens interessen.