Marisa Pugès.
Ponència presentada a les jornades organitzades per l'AEN a Barcelona el 2001.
Voldria, per començar la meva exposició, fer esment del lema que proposa: "Sí a
l'atenció no a l'exclusió" que ens enmarca aquest any 2001 dedicat mundialment a la
salut mental. Han canviat i estan canviant moltes coses, és cert, en relació a l’atenció a
la salut mental, com també ho és que queda feina per fer. És en aquest punt on pensem
que podem fer la nostra aportació.
L'Acompanyament Terapèutic té el seu origen en els moviments europeus de
l'antipsiquiatria i apareix a Buenos Aires als inicis dels 70 quan per iniciativa d'alguns
psicoanalistes lligats als hospitals psiquiàtrics es comença a promoure la rehabilitació
fora de les institucions de salut mental, amb l'objectiu de reduïr l'aïllament i la
marginació d'alguns pacients treballant en la comunitat, fora de l'hospital.
La realitat en el contexte de Catalunya és diferent i la salut mental compta amb altres
recursos, malgrat això hi ha mancances importants sobre les quals podem pensar:
En el pas per diferents institucions i en l'asssitència a reunios com la d'avuí he pogut
observar i he escoltat moltes vegades una queixa: la manca de continuïtat, la desconexió
i el sentiment de fragmentació que es dona en els tractaments, justament quan es tracta
de patologies severes. Es fa molt difícil la coordinació entre els diferents recursos que
donen atenció a una mateixa persona per raons obvies: econòmiques, de personal i de
temps. En aquest cas es pot pensar d'incloure un acompanyant terapèutic amb una funció
de pont, procurant la continuïtat dels tractaments entre els diferents dispositius i entre
aquests i l'àmbit de la vida quotidiana del pacient on no es fàcil arribar des del consultori
o la institució. L'at funciona com a referent pel pacient i la família en alguns casos, està
alerta per preveure situacions de risc, el seu contacte proper amb el pacient permet
alleugerir la decisió d'intervenció més adequada. Una continuïtat en l'atenció, entesa com
un ordenat fluxe d'informació, corresponsabilització i manteniment de la línia
terapèutica, ajuda a la no escisió del subjecte, a obtenir una visió global del mateix i
contribueix a no separar artificialment aspectes psicologics i socials.
Tanmateix veiem que hi ha persones que no s'adapten als recursos existents per raó de
les seves característiques, per tant moltes vegades no reben l'atenció que necessiten.
Aquests recursos estan ideats per a donar atenció a una majoria dins de la comunitat, i
què passa amb els altres? Algunes persones es poden beneficiar del treball en grup i amb
les activitats proposades però d'altres necessiten una atenció més personalitzada, que no
es pot oferir des dels dispositius institucionals. En aquest cas l'acompanyament
terapèutic possibilita el treball individual, flexible, acomodat a les necessitats del
subjecte, ja sigui per a acompanyar-lo a integrar-se al grup o per a treballar
individualment, tenint molt en compte, com a línia bàsica d'actuació, el reconeixement
de les seves pròpies capacitats, ritmes i demandes. Creiem que és necessàri que el
pacient participi activament del seu procés.
D'altra banda, què passa fora de la cobertura de la institució, en la vida quotidiana dels
pacients? amb la família? amb les altres realcions socials, si existeixen? amb el món
laboral?... quan el pacient no pot llevar-se al matí? no pot observar uns mínims hàbits
d'higiene? no pot acudir a realitzar el seu tractament? quan no es pren la medicació o ho
fa de forma inadequada? quan no pot sortir de casa? quan no sap què fer amb el seu
temps? i un número indefinit de situacions possibles?. De vegades resulta suficient
treballar amb la família o amb algú que s'en pugui fer càrrec. No sempre és possible i
aquesta persona queda sense ajuda, afavorint així la cronicitat d'alguns quadres i
l'aparició de crisis que movilitzen, aleshores sí, tots els recursos d'emergència
disponibles. L'acompanyant terapèutic realitza la seva intervenció en el lloc on és el
pacient, on aquest troba dificultats, de vegades l'acompanya en les tasques més bàsiques
d'higiene i alimentació, altres vegades l'acompanya a veure una exposició, i unes altres
l'acompanya a buscar feina. L'acompanyant intenta coneixer, doncs una de les seves
característiques és la modalitat específica d'escolta, quins són els interessos i dessitjos
del pacient, i a partir d'aquests treballa.
Tantmateix hi ha molts casos en els quals es podria intervenir de manera que no fos
necessària la internació en un hospital psiquiàtric (o almenys es podria mirar de reduïr el
temps d'estada) amb els aspectes negatius que cumporta aquest fet: separació del medi,
aïlament, marginació, despeses econòmiques, ,... inclús mirar de racionalitzar la
indicació de la medicació, que es prescriu de vegades, de forma abusiva. En aquests
casos l'acompanyant realitza una tasca de contenció en el medi familiar o inclús en
l'hospital facilitant-ne el desinternament en un temps més breu.
Lligat amb l'anterior, un dels aspectes que preocupa de manera especial és el relacionat
amb els desinternaments. S'afavoreix una regresió del pacient mentre està internat. Tot
un equip té cura de les seves necessitats bàsiques fins que arriba el moment de
l'estabilització i la sortida de l'hospital. En el millor dels casos i ha una estructura externa
que acull i sosté, però i si no és així? Torna a haver una recaiguda i un altre ingrés. Amb
el conseqüent deteriorament de la vida personal, familiar i social d'aquest pacient. Aquí
l'acompanyant terapèutic treballa preparant el pas de l'hospital a la comunitat.
Un altre aspecte molt preocupant és la impossibilitat de donar atenció inmediata al gran
nombre de demandes que es fan a un dispositiu de salut mental. Les llistes d'espera es
fan cada vegada més grans i hi ha pacients que no poden ser tractats com cal, fins i tot es
pot agreujar una situació, donat que la tendència és a tractar els casos urgents i què passa
amb els que d'entrada no ho són? L'acompanyant, donat que realitza una funció de
representació de l'equip tractant, permet continuar el procés terapèutic durant el temps
d'espera entre consulta i consulta. Té eines i informació per a valorar si és necessària una
entrevista o si es pot reconduir la situació d'una altra manera, potser àgilment per telèfon.
La lley General de Sanitat de 29 d'abril de 1986 estableix la integració de la salut mental
en el sistema sanitari general en els següents termes:
El procés de reforma en l'assistència psiquiàtrica provocarà un despalçament de les cures
cap a la comunitat, és per això que s'han d'habilitar mesures tendents a potenciar
l'evolució integral del subjecte, el desenvolupament de les seves capacitats sanes i la
seva integració social...Es fa necessàri demostrar la capacitat per a viure en comunitat
dels subjectes afectats d'un trastorn mental desmitificant temors de perillositat i
connotacions degradants.
És des d'aquesta perspectiva que pensem en la utilitat de la funció de l'acompanyant
terapèutic, que permet el treball entre allò social i allò terapèutic, que permet sortir al
carrer amb la bogeria, la pròpia i la del pacient. L'at és un agent de salut mental
ensinistrat per a donar suport i contenció a persones que pateixen un trastorn mental
sever i a les seves famílies, en aquelles situacions en les que la seva conflictiva desborda
els límits del tractament psicoterapèutic i/o psiquiàtric i es fa necessària una altra
modalitat d'intervenció, complementaria, que contempli una major presència en la vida
quotidiana, en un nivell vivencial, no interpretatiu, tenint en compte les potencialitats
terapèutiques de les activitats i vivències pròpies de cada subjecte.
L'at no treballa sol s'insereix en un equip interdisciplinar amb el qual es coordina i al
qual aporta la informació sobre la vida quotidiana del pacient. Treballa amb un marc i
unes condicions determinades i planifica la tasca juntament amb l'equip en funció de
cada pacient. L'objectiu final que es planteja des de l'at consisteix a afavorir la
recuperació de les capacitats pròpies del pacient per tal d'assolir un funcionament més
autònom d'aquest i una integració a la vida familiar, social i laboral, treballant aspectes
de la vida quotidiana dins l'entorn habitual (llar, barri, club social, gimnàs, centre cívic,
escola, hospital, centre de dia, àmbit laboral...).
La característica que diferencia un at d'un altre professional que realitza tasques similars
és la formació i supervisió específica que el capacita per a treballar com a agent de salut
mental, amb una teoria y técnica determinades. L'àmbit d'actuació és ampli: trastorns
mentals severs, toxicomanies, trastorns alimentaris, deficiència mental, tercera edat,
discapacitats físiques...
L'at es planteja doncs com una estrategia d'intervenció que afavoreix una atenció
individualitzada i la no exclusió, per raó del seu àmbit d'actuació a mig camí entre allò
terapèutic i allò social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els vostres comentaris i suggeriments ens interessen.