EDUCACIÓ SOCIAL I SALUT MENTAL: TREBALLANT PER LA INCLUSIÓ RESPECTANT LA DIFERÈNCIA

1r Congrés català d’educació social  26 i 27 de novembre 2009 Vic

EDUCACIÓ SOCIAL I SALUT MENTAL: TREBALLANT PER LA INCLUSIÓ RESPECTANT LA DIFERÈNCIA.

Marisa Pugès acompterap@gmail.com

Abans de començar la meva exposició volia expressar les meves felicitacions a totes les persones que han tingut la iniciativa de posar en marxa aquest congrés que de segur serà el començament de molts més en el futur, per què hi ha moltes qüestions a debatre i a compartir i per què és una de les oportunitats que tenim de donar a conèixer la nostra tasca, sigui la que sigui, a altres professionals .

El meu interès en participar en aquesta trobada és sobretot assenyalar la importància d’una formació específica en Salut Mental pels educadors i educadores (a més d’altres professionals) que vulguin orientar la seva pràctica professional cap a aquest col•lectiu. Potser diré coses òbvies, o que ja heu escoltat en altres ocasions, per a mi són de gran rellevància pel que fa a dues qüestions:

- Per una banda al bon desenvolupament de la nostra tasca, doncs sempre serà més òptima si comptem amb les eines idònies per a portar-la a terme. Això sens dubte recau sobre la qualitat del servei que sobretot ha de beneficiar als usuaris amb els que treballem.

- Per l’altra banda i la que em sembla que costa més d’incorporar és el benestar del professional. El treball diari amb persones que pateixen un trastorn mental, sigui quin sigui (incloc adults crònics amb TMS, però també nens i nenes o joves que viuen en centres d’acolliment i que pateixen o patiran algun tipus de trastorn relacionat amb la salut mental, segurament tots coneixeu joves amb greus trastorn de conducta amb els quals és molt difícil treballar per què trenquen qualsevol dinàmica, res no els està bé, i acaben sempre amb l’aplicació de mesures de contenció,...) el treball amb aquestes persones, i justament per què treballem amb persones, és un dels que sense adonar-nos ens implica més emocionalment, sense que puguem evitar-ho. Una de les emocions principals, l’angoixa, sovint produïda pel sentiment d’impotència , de desencís, de vegades pel maltractament rebut per algun usuari amb el que teníem una bona relació de confiança, o perquè els objectius que ens havíem plantejat amb algú de sobte queden aturats per causa d’una fuga o per què aquell jove fa 18 anys i ja no podem fer més per ell , ... De vegades per més que intentem racionalitzar el què ha passat, no aconseguim entendre-ho, per què la nostra lògica no és suficient, no en tenim prou dades. És en aquests moments on es fa indispensable ( a part de poder-ho compartir amb els companys de l’equip , fonamental !!) tenir a l’abast una sèrie de recursos teòrics i tècnics que ens ajudin a reflexionar sobre el que està passant, per què en aquest moment i sobretot i el què és més complicat perque ens posa en evidència, veure si hi ha alguna implicació nostra en el que ha succeït . Des de la perspectiva que us proposem, el professional no és un ésser neutral i totalment objectiu, és cert que a l’hora de treballar hom ha de tendir a això, però la realitat ens mostra que no sempre és possible, o no és cert que un mateix usuari es comporta de diferent forma amb un professional o un altre? O que la dinàmica d’un torn és diferent a la dinàmica d’un altre? Per què si les normes i les planificacions són iguals per a tots i els usuaris són els mateixos? La resposta és més àmplia del que jo puc exposar en aquest espai però intentaré aproximar-me dient una obvietat: no és el mateix un educador que un altre, ni és el mateix un usuari que un altre, ni tan sols la mateixa persona és la mateixa d’un dia per l’altre; les experiències i les relacions amb els demés ens modifiquen (en el millor dels casos) fins i tot pot ser a més que avui no tinguem un bon dia i no estiguem d’humor per a suportar segons què que ahir sí podíem tolerar amb millor humor. En fi, el que vull dir és que les relacions personals que s’estableixen són importants i bàsiques a l’hora de treballar alguns aspectes de la rehabilitació de les persones que pateixen un trastorn mental. I amb això només vull dir que és bàsic entendre quin tipus de relació estableixo jo amb els altres i quin tipus de relació estableixen els altres amb mi. Partim de la base de que tots repetim esquemes, uns més que d’altres i tant o més en la mesura en què no ho sabem. És obvi per a tots que els usuaris ens acusen, ens fan retrets o ens atorguen capacitats o característiques que res tenen a veure amb nosaltres; reflexionant una mica és fàcil observar com ens projecten les seves històries familiars d’amors i odis amb la seva impulsivitat i de forma massiva. Què fem? Com responem ? Se m’acut que d’entrada ens descol•loquen i sovint ens fan actuar sense pensar, responem probablement tal i com sempre els han respost : amb un NO, amb un crit, amb indiferència, amb ràbia, ... repetint esquemes per ells familiars que no ajuden a modificar res. Però ens plantegem què provoca això en nosaltres? Normalment jo diria que angoixa, que en el millor dels casos es comparteix amb l’equip en forma de broma, però i si no es pot descarregar enlloc? Un es va carregant, es va desgastant, i un dia i un altre sempre el mateix. És per aquestes qüestions que per nosaltres és indispensable gaudir d’un espai de supervisió (o si voleu d’extra visió), individual o en grup, per poder comptar amb algú que escolta des de fora, que pot donar una visió més objectiva del què està passant, que suporta i elabora les angoixes del grup o del professional individual, que ajuda a pensar i a mirar de trobar conjuntament alguna resposta diferent des de la particularitat de cada professional. Probablement alguns de vosaltres heu tingut l’experiència de supervisar, probablement també us heu sentit frustrats per que no heu obtingut les respostes que cercàveu, sí és molt possible. Jo he assistit a moltes supervisions on el que es demanava eren pautes per a actuar en determinada situació, i el supervisor no ha donat cap resposta concreta. Sí, és que és tracta d’una altra cosa, es tracta de pensar en comú, de reviure la situació analitzant els personatges que hi intervenen , professionals inclosos, i de posar-se en el lloc de l’altre i entendre per què ha respost de tal manera o per què ens fa aquesta demanda, i per què ens provoca aquesta resposta... la pauta, si és vol, el nou posicionament davant la mateixa situació vindrà donat per la reflexió que haguem pogut fer , i la resposta serà la que jo decideixi des de la meva individualitat. Els suggeriments que pot fer el supervisor són útils, però cadascú ha de trobar la seva manera d’enfrontar les situacions: el què a mi em funciona potser que no et funcioni a tu en les mateixes condicions.

Arribats a aquest punt crec que podria continuar parlant del punt que anomeno “Incloure respectant la diferència”. Si heu escoltat el que he exposat abans entendreu el que vull dir amb això. Sovint rebem o elaborem unes planificacions per tal de treballar amb un col•lectiu. Normativament se’ns demana que elaborem el PIR de cada usuari, i també ho fem. Tenim la voluntat de treballar amb cada individu en la seva particularitat però no sempre és fàcil perquè tenim al nostre càrrec un grup que acostumem a prioritzar. Fóra molt útil, com en el punt anterior, conèixer a cada subjecte en particular i en profunditat, per què no a tots els funcionarà el mateix. La màxima de tots som iguals, o tots hem de ser iguals no es sosté en cap cas. Tots som diferents, i està bé que així sigui, per tant el que es proposa des d’aquest model és per exemple respectar que a una noia no li agradi anar a l’activitat de discoteca, encara que sigui molt bona per la relació social,... és que a ella la inquieta molt entrar en un lloc fosc i sorollós. Potser s’estima més fer un altre tipus d’activitat i s’ha de poder tenir en compte. Què vull dir, pot semblar molt estrany o no, però per mi és fonamental que l’usuari prengui part activa en la seva rehabilitació i nosaltres podem afavorir això si no ens marquem uns objectius sense tenir en compte el seu parer. Parer que no sempre pot ser expressat explícitament, però si un està a prop es pot adonar dels interessos, desitjos i possibilitats d’aquell usuari. És tractaria de no tenir una actitud de rigidesa davant el tractament d’un usuari, de no deixar-nos portar pels criteris socials de “normalitat”: potser una persona per poder sortir de passeig necessita portar el seu abric preferit que a tots ens sembla brut , vell i estrafolari , potser a ell li dona seguretat i si no és amb ell així no sortirà. I què si porta aquest abric? Fa mal a algú? Seria millor convèncer-lo de que es posés l’abric nou? (que no té cap significació per a ell?) No es tracta d’adaptar els malalts mentals a la forma de vida establerta i normalitzada sinó d’acompanyar-los en el seu procés de conviure amb les seves dificultats i amb els altres trobant la pròpia manera d’adequar-se a la realitat. Potser per a nosaltres és fonamental que un usuari s’incorpori a un taller i d’aquí a un pis compartit,... però la realitat ens diu que no ho podrà sostenir, es pot apostar per que així sigui i acompanyar-lo en el procés però tenint molta cura de les seves capacitats reals de fer-ho, cal que ens demanem si no pot més el nostre desig que la realitat d’aquella persona i l’estem abocant a un fracàs segur i a la nostra pròpia frustració.

Per això es fa indispensable comptar amb una bona formació específica en salut mental. Una de les raons que a mi em sembla important: per a discriminar què és patològic, què forma part d’una simptomatologia determinada i què és tracta d’un tret de personalitat d’aquell individu. De vegades hi ha moltes confusions amb això i tractem processos normals com si fossin patològics. Un signe de mal humor, una actitud d’oposició, una història que sembla un deliri però que no ho és... Dintre d’aquesta formació hauria d’haver uns mínims coneixements del funcionament del psiquisme humà, un recorregut per la psicologia evolutiva, no només pel que fa al desenvolupament cognitiu si no també emocional. Pensem que treballem amb persones que emocionalment funcionen amb mecanismes propis d’etapes molt primàries. Unes nocions bàsiques de psicopatologia, com s’organitzen els quadres psicopatològics, quines característiques els són pròpies, quins símptomes cal esperar depenent del diagnòstic. Tenint sempre present que el diagnòstic ens ha de donar únicament una orientació quasi us diria de què no hem de fer, en cap cas no ha d’anular el coneixement de la persona com a subjecte: jo diria que hi ha una persona que pateix tal malaltia, no que hi ha una malaltia. Sovint aquestes persones es defineixen així, quasi abans de dir el seu nom diuen el seu diagnòstic: hola em dic Ferran i sóc esquizofrènic. Es clar que això els serveix per a identificar-se amb quelcom, però nosaltres ens hauríem de fixar en el Ferran.

La formació, a més, hauria de dotar de recursos per a poder maniobrar en situacions molt compromeses per la integritat física i psíquica dels professionals i dels usuaris. Com deia abans cada qual trobarà les seves eines, però dependran molt del coneixement de la persona que tenim al davant, de què és millor que no fem o no diem, encara que ens sembli lògic. La nostra lògica no té res a veure amb la del subjecte que potser està delirant i potser no ens està veient o no ens reconeix en aquest moment.

Per últim una qüestió bàsica: la definició de funcions dels membres d’un equip multidisciplinari. No sempre és tan clar ni tan fàcil però és tan útil a l’hora de treballar! Quan treballem amb salut mental és molt fàcil que es produeixin solapaments entre funcions i professionals. Una puntualització: potser els usuaris ens confonen perquè amb la seva angoixa aboquen el que sigui al primer que troben pel camí (no acostuma a passar perquè normalment tenen molt clar amb qui han de parlar i de què ) en tot cas el que és important és que nosaltres sabem on som i quin és el nostre lloc en l’equip i puguem derivar les qüestions que no ens pertoquen a on corresponen, aconseguint així a més un efecte que és el de no respondre automàticament a les demandes; sempre es pot dir: això ho hem de parlar amb l’equip, això ho has de parlar amb el teu tutor, ... . Formem part indispensable en l’estructura i en les reunions d’equip s’haurien d’anar revisant aquestes qüestions. Per una raó ben simple, és necessari oferir-li a l’usuari com a part del seu tractament, una estructura ferma, clara i confiable que és l’equip que ha de tenir cura d’ell. L’equip ha d’actuar com un bloc davant els usuaris perquè això els aportarà seguretat . D’altra banda penso que és fonamental que tot i que cada professional tingui una funció diferenciada en l’equip, a l’hora de pensar els casos , haurien de sentir que parlen un mateix llenguatge, després cada qual aplicarà les seves tècniques, però tant el psiquiatre, el psicòleg, el treballador social com l’educador,... s’haurien de poder entendre i compartir amb la resta des de la seva especialitat. Moltes vegades, els educadors recullen informació privilegiada que és indispensable per la resta de l’equip per què són els que estan més temps i més a prop de l’usuari. De vegades és el psicòleg que ha rebut una informació sobre el què passa amb el grup d’usuaris,... Si és pot treballar sentint-se acompanyat i recolzat pels altres tot és més portable, més tractant-se d’aquest tipus de tasca.

Ja per acabar tornar al principi, el fonamental quan es tracta de treballar amb persones que pateixen algun tipus de trastorn mental som els professionals, nosaltres som l’eina principal de treball i cal que aquesta eina estigui sempre a punt, pel nostre propi benestar i pel de les persones a les que hem d’acompanyar en la seva recuperació.

Moltes gràcies .